El Sant Boi que no volem

A partir de febrer de 2017 l’Ajuntament de Sant Boi implementarà el Pla de Comerç 2020 per afavorir els petits i mitjans comerciants que treballen o vulguin treballar a la ciutat. Aquest pla integral va néixer de la col·laboració entre l’administració i les Associacions de Comerciants de Sant Boi, i inclou, entre d'altres, la renovació de l'eix comercial dels carrers Francesc Macià i Lluís Pasqual Roca, entre el Mercat de Sant Jordi i el Mercat de la Muntanyeta, i la creació de la finestreta única, que ha de facilitar l’obertura de nous establiments comercials. L’Ajuntament ha començat ja a fer bandera del Pla 2020 i a vendre una imatge de ciutat que cuida el seu comerç local i de proximitat, i de promoció de l'activitat econòmica en la seva trama urbana.

Al mateix temps que el logo del Pla 2020 es deixa veure en totes les actuacions a la ciutat, el govern ha aprovat una sèrie de mesures que apunten a que el seu model de comerç, i en definitiva el seu model de ciutat, és completament oposat al que volen fer creure, un model que s'alinea amb la resta d'ajuntaments del Baix Llobregat Sud, que tenen el mateix color polític.

Els exemples més flagrants els tenim en la futura nova zona urbana prevista pel PDU del Delta, al sector llevant de la Parellada i a la rotonda de la carretera del Prat. Es preveu que part del sòl tingui finalitats comercials i l'espai que s'hi destina no servirà només per abastir els nous habitatges, com asseguren. Es permetrà també l'ampliació dels usos comercials de les naus del polígon Salines, i per contra, dins de la ciutat, es potencia la transformació d’antics locals comercials, actualment en desús, en habitatges, sempre que tinguin cèdula d'habitabilitat i estiguin fora de l'eix comercial, però és una manera d'eliminar, de mica en mica, els comerços dels carrers i invalida la possibilitat d'instal·lar-hi acadèmies i d'altres centres amb activitat econòmica.

Fem una mica de política-ficció. En pocs anys ens podem trobar una ciutat on l'eix comercial s'hagi desplaçat de forma definitiva al voltant de la carretera de Santa Creu de Calafell, la C-245, antiga carretera secundària transformada en columna vertebral, en una mena de carrer Major entre Sant Boi i Viladecans. On abans hi trobàvem concessionaris de cotxes ara hi podem trobar grans magatzems amb estocs de tota mena: calçat, roba esportiva, roba de temporada, cadenes de menjar temàtic, etc. I naturalment un bullici de cotxes amunt i avall, sobretot els caps de setmana. És un llarg continu urbà, un paisatge clònic com el que trobem a qualsevol lloc del món. La llei catalana no permet la proliferació d'aquesta mena de centres comercials a la C-245, però qui fa cas de la legalitat, oi? Arribant cap al riu, passat l'hotel amb el centre comercial, darrera d'uns grans blocs d'habitatges, sembla que treu el cap el perfil del Puig del Castell amb l'església de Sant Baldiri, antiga icona de la ciutat.

Mentrestant, el comerç urbà de proximitat s'ha vist reduït a la mínima expressió, bàsicament al voltant dels mercats municipals. Un comerç de qualitat i especialitzat que resisteix els preus i la competència dels centres comercials de l'eix de la C-245. La resta de carrers estan deserts, són merament residencials, sense activitat comercial, amb només algun bar aquí i allà. I és que l'impacte de l'arribada continuada de comerços a l'engròs a la C-245, juntament amb la posada en marxa de l'Outlet de Viladecans, ha fet bascular la balança cap un model de ciutat de desplaçament en cotxe per anar a comprar o menjar als afores de la trama urbana residencial. El que tots coneixem com una ciutat dormitori.


Aquest relat de moment és ficció. De moment. Pot acabar esdevenint una realitat en molt pocs anys. Respon a un model de ciutat segregadora dels seus usos i activitats, més propi de les ciutats nord-americanes que no pas de les ciutats mediterrànies. Un model on l'arrelament a la població de residència s'afebleix perquè les relacions humanes no s'hi produeixen. Un model on pocs són els valents i valentes que de forma autònoma són amos o mestresses dels seus negocis, mentre que la majoria treballen amb contractes precaris en els centres comercials o fora de la ciutat.

Aquest és el Sant Boi que no volem malgrat que tot apunta cap aquest escenari. Per això presentarem al·legacions a la modificació d'usos de les naus del Polígon Salines. No és gens fàcil canviar tendències, ho sabem, i menys si són supramunicipals. Però tenim clar que no cal afavorir-les encara més.

JAUME SANS MARGENET
SERGI PURCET GREGORI